| VOLDRIA QUE CADA CATALÀ TINGUÉS L'ORGULL DE PARLAR I D'ESCRIURE BÉ EL SEU IDIOMA. |
- He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida amb certa desmesura. I la desmesura sempre m’ha fet molta por. Parlaré per acabar de Catalunya i la seva llengua; cal que us digui, per parlar-ne, que, abans que res, i per damunt de tot, em sento catalana, i, com a catalana, patriota. M’hi sento pregonament, profundament, i mai no en parlo; perquè quan els sentiments són grans les paraules són sobreres. Mai res ni ningú no farà que m’avergonyeixi del meu amor per aquesta Catalunya tan meva. Catalunya és un país petit i no se li pot reclamar que tingui una plèiade de genis. A més, cal recordar que els catalans tenim gairebé dues generacions de mort en l’ànima. No es pot demanar que surti un gran novel•lista cada any en un país tan petit com Catalunya , que ha passat a més per un gran daltabaix. Hem d’esperar que madurin. El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho. Em disminueix que dintre del cap dels catalans hi hagi tanta peresa mental, tant parlar malament, tant deixar-se influir per una altra llengua, esplèndida, però forastera. Voldria que cada català tingués l’orgull de parlar i d’escriure bé el seu idioma. Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però excusa al capdavall. Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons o que volgués fer circular un tren sense les vies. La llengua és l’ànima d’un país. La cosa més important de Catalunya és d’idioma. La llengua és capital. Fer pàtria és escriure en català. M’hauria agradat que la meva obra fos important, importantíssima al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el meu país: CATALUNYA. Estic agraïda i voldria que tots els aquí presents participessin de la meva emoció i de la meva alegria. Estic agraïda sobretot com a catalana. Com a catalana i patriota dono les gràcies. Dono les gràcies a tots els meu amics invisibles que són els meus lectors. A tots, a tots, absolutament a tots, i ben sincerament, gràcies. Mercè Rodoreda i Gurguí |
"No voler immersió en un país amb immigració demostra ignorància i mala fe"
Til Stegmann és catedràtic de filologia
romànica de la Universitat de Frankfurt. Com a sociolingüista de llarga
trajectòria, constata que la immersió és el model didàctic i pedagògic
més eficaç
Til Stegman, sociolingüista de la Universitat de Frankfurt Foto: EL TEMPS
— Un tribunal de justícia ha d’obligar un país a canviar un model educatiu que fa més de dos decennis que funciona, i que fou acordat per unanimitat al Parlament de Catalunya, perquè tres famílies que militen en un partit ho reclamen?
—És completament idiota. Els juristes del TSJC que han dictat la interlocutòria no tenen ni la més mínima idea de pedagogia ni de sociolingüística. Decidir que un país amb tanta immigració com Catalunya no apliqui plenament el model més efectiu per a aconseguir que tothom aprengui bé el català –a més a més, és clar, de espanyol, l’anglès, el francès, l’alemany o qualsevol altra llengua– és una mostra d’ignorància que espanta qualsevol sociolingüista, tingui la ideologia política que tingui. No voler aplicar la immersió en un país amb tanta immigració demostra ignorància i mala fe. S’havia d’haver pensat –i és evident que ni aquests juristes ni els del Tribunal Suprem no ho han pensat– que s’ha comprovat científicament que un nen que tot el dia parla amb la seva família i amics en espanyol, amazic, romanès o qualsevol altra llengua necessita que almenys totes les hores de l’escola siguin en català, perquè el pes que hi té la llengua familiar és tan gran que mai no arriben dominar bé el català si no és amb la immersió. Qualsevol pare hauria de desitjar que el seu fill tingués el millor futur professional possible i, en el cas de Catalunya, que pugui ser completament hàbil a expressar-se, escriure i llegir. Però sembla que no és el cas d’aquestes tres famílies.
—Es poden fer excepcions amb aquests tres nens?
—Sí, de fet, no calia anar als tribunals, perquè tenen el dret que els seus fills siguin educats en castellà a Catalunya, només cal que ho demanin. Si algú vol que el seu fill tingui l’escolarització en castellà, doncs se li proporcionaran els mestres adients, però quedaran separats del 99,5% de la població per la seva falta de competència lingüística. Si els pares són tan rucs de voler això per als seus fills, és la seva decisió. I pobres fills, que seran sacrificats per la ideologia política dels pares.
—Els demandants asseguren que no hi ha política al darrere, sinó que se’ls imposa el català, i que els seus fills creixeran sense dominar la llengua espanyola. Dues de les tres famílies militen a Ciutadans .
—És ideologia política i ignorància supina en pedagogia. Els qui ensenyem a ensenyar, perquè formem estudiants per a ser mestres, sabem que la immersió és didàcticament i pedagògicament una eina ideal. Malauradament, alguns pares s’estimen més fer servir els seus fills per a fer política, i privar-los de la millor educació. Quant al nivell d’espanyol dels nens catalans, és manifestament superior. Es podria fer una senzilla prova representativa amb alumnes catalans i extremenys o andalusos, per exemple, i els resultats ja són sabuts. L’objectiu d’aquestes famílies, al servei de C’s i PP, és danyar la situació pacífica de convivència, en comptes de preocupar-se veritablement del futur lingüístic de la mainada a Catalunya.
—Quins altres models d’immersió lingüística d’èxit destacaríeu?
—Alemanya n’és un exemple. Si un nen turc que viu a Alemanya no fa una immersió completa en alemany, el seu domini d’aquesta llengua serà tan deficient que tindrà una part del futur hipotecat per les seves mancances lingüístiques. I això passa en molts casos en què els nens no s’escolaritzen en un centre alemany. Els que sí que ho fan obtenen un domini perfecte de la llengua. I justament una societat que vol justícia per a tots els nens ha de procurar que tothom conegui bé la llengua del país. Ara, el cas d’Alemanya no és el cas català, perquè l’alemany és la llengua d’un estat, i aquest estat no intenta pas esclafar el turc o qualsevol altra llengua materna dels infants.
—El Quebec és la referència per a Catalunya?
—Al Quebec el francès també és la llengua de l’estat, a més de l’anglès. No és com a Espanya, que l’espanyol es vol imposar i dificultar la vida al català. El Quebec és francòfon i tots els qui hi viuen saben bé la llengua d’aquest estat, a més de l’anglès del Canadà.
—L’agressió d’un estat a una de les llengües que es parlen al seu territori administratiu, malauradament, no és pas un cas únic...
—No, això que fa l’estat espanyol i alguns espanyols contra el català ho han fet i ho fan a més indrets. Tenim 3.000 llengües al món. Contínuament hi ha llengües superiors que intenten amagar les altres llengües. Només hem de viatjar per l’Àfrica i l’Índia: n’és ple, de casos. No és que els espanyols siguin pitjors que tots els que dictatorialment volen imposar la seva llengua. Són dictadors que volen imposar la seva llengua, i l’únic que poden fer els catalans és lluitar i defensar el futur del català. Els catalans, malauradament, no són cap excepció. Però també hi ha dades positives: l’occità sobreviu i pren força. He estat en classes d’infants que fan immersió en occità als calandretos –com les ikastolak basques– i dominen perfectament l’occità –una llengua que es troba en una situació molt més difícil que no pas el català–, a més del francès, és clar.
—Al Quebec hi ha hagut intents de destruir el sistema d’immersió lingüística?
—No hi ha agressions d’aquesta mena, però s’ha necessitat molta convicció i argumentació pacífica per a implantar el model, perquè la convivència humana i social genera algun conflicte en un moment o altre. Justament, el PP i C’s creen conflictes per pura ideologia política, encara que això vulgui dir passar per sobre de l’interès i el futur dels seus fills.
http://www.eltemps.cat/noticia/32
Consum Català organitza la 2a Jornada de Consum i Llengua
El proper 27 d’octubre, Consum Català –
Associació Catalana de Consumidors organitza la 2a Jornada de Consum i
Llengua. Enguany, la Jornada tindrà lloc a partir de les 9 del matí a la
Sala 1 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (c/ Montalegre
5). La Jornada començarà a dos quarts de deu del matí i finalitzarà a
dos quarts de dues, i compta amb la col·laboració de l’Agència Catalana
del Consum i de la Direcció General de Política Lingüística.
I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics
Tallers per la Llengua 22 d’octubre al Penedès
Per tal d’avançar en la tasca de foment de l’ús de la llengua catalana i amb la voluntat d’aprofundir en el coneixement dels elements que afavoreixen el canvi dels hàbits lingüístics, Tallers per la Llengua organitza la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics, la qual tindrà lloc el 22 d’octubre de 2011 al celler Pardas, al municipi de Torrelavit (Alt Penedès).
La Jornada s’organitzarà entorn de vuit blocs de contingut (actituds i hàbits, prejudicis, arguments, models, politització, altres llengües, enfocaments específics i sistemes d’avaluació) que es debatran amb el suport expert de vuit personalitats del món acadèmic i demanarà la participació activa dels assistents per enriquir les conclusions que se’n puguin treure. Tant l’espai com l’organització de la Jornada estan pensats per crear un ambient acollidor que permeti un treball interactiu, tranquil i intens al llarg de tot el dia.
Tots els detalls de la Jornada i les inscripcions al web www.tallers.cat
"Ja
n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat
afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la
catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de
castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi
usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar
la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el
caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la
calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més
fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..."
(n'hi ha més)
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..."
(n'hi ha més)
"... enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."
("Plantem cara". Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006)
Aquest article dóna nom al llibre que acaba de publicar Edicions de la Magrana amb 153 articles publicats els darrers deu anys per mestre Joan Solà, un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que a tots ens honora.
El Diccionari de dubtes del català oral (DDCOR)
El Diccionari de dubtes del català oral (DDCOR) és el diccionari digitalitzat, sonor, de l’estàndard oral de la llengua catalana. Conté més de 2.600 entrades, la pronúncia de les quals es pot consultar en les principals varietats del català: el català central, el mallorquí i el rossellonès (bloc oriental), i el català nord-occidental i el valencià (bloc occidental). Cada entrada inclou l’exemple de la pronunciació recomanada en cadascuna d’aquestes varietats i també la norma ortoèpica, a més d’altres remarques.
L'etiquetatge en català a Catalunya és obligatori a partir d'avui
El codi de consum que hi obliga s'aplica per primer cop de forma completa, després d'un any de marge d'adaptació
A partir d'avui, el govern podrà sancionar totes aquelles empreses que no compleixin el codi de consum (pdf), segons el qual tots els productes dirigits al consumidor han d'anar etiquetats, com a mínim, en català. Aquest codi va entrar en vigor l'any pasat, però el procés d'adaptació no ha acabat fns avui. Les empreses han tingt un marge d'un any per preparar els canvis i a partir d'avui, tots els productes dirigits al consumidor que no estiguin com a mínim en català poden ser sancionats.Al capítol VIII del codi, a l'article 128-1, la llei diu que els consumidors tenen dret a rebre, com a mínim en català, la publicitat, la informació de caràcter fix, la documentació sobre el producte i el seu maneig, les informacions contractuals de qualsevol tipus i les condicions d'ús, entre més. Per tant, equipara, per primera vegada, l'ús del català i el castellà en tots els àmbits de l'etiquetatge.
Una panera amb productes en català per al president
Tal i com apunta Plataforma per la Llengua, aquesta llei està sent incomplida per la gran majoria d'empreses que distribueixen productes a Catalunya. Per això, l'associació va fer arribar ahir al president de la Generalitat, Artur Mas, una panera amb productes correctament etiquetats en català per recordar al govern que a partir de'avui es podran sancionar totes aquelles empreses que no compleixin. La Plataforma va publicar un informe sobre l'incompliment de la normativa per part de les trenta marques més venudes.
L'entitat considera que la nova reglamentació ha de comportar un canvi substancial en el paisatge del mercat català, on la majoria de productes no s'etiqueten en llengua catalana.
Els consumidors catalanoparlants eren fins ara els únics de la Unió Europea que, tot i constituir un gruix tan important de parlants, no tenien una normativa d'etiquetatge que obligués a l'ús de la llengua catalana. En la resta de casos de llengües amb tants milions de parlants ja se n'havia regulat l'obligatorietat. Fins ara, només hi estaven obligats aquells productes catalans amb denominació d'origen o de qualitat.
Font: Vilaweb
Deu bones raons per a parlar sempre en català
Jordi Sedó
Sovint, arran d'alguna afirmació meva sobre la delicada situació en què es troba la nostra llengua, em fan una pregunta: “I què s'hi pot fer...?” La meva resposta sempre és la mateixa: no dimitir mai de la condició de catalanoparlant, assumint-ne totes les conseqüències. Si tothom ho fes, tindríem bona part del problema resolt. Això, sí: sempre amb la màxima educació i amb un sincer i profund respecte per la llengua de l'interlocutor. Ara bé, aquest respecte per la llengua de l'altre té un límit: el respecte per la pròpia, que cal no abandonar mai innecessàriament.
Aquesta és una actitud que no és fàcil de mantenir, perquè l'educació que hem rebut, la força abassegadora del costum i el complex d'inferioritat col·lectiu que patim els catalans hi juguen en contra. Ara bé, tingueu ben present que l'única manera de fer que els altres sentin respecte pel català és demostrar-los que nosaltres som els primers a respectar-lo. I passar-nos al castellà a la mínima és no respectar gens el català.
Per tal, doncs, de contrarestar aquestes inèrcies, proposo, a continuació, deu raons per les quals, a parer meu, mantenir la nostra llengua en totes les ocasions beneficia tothom. Per tant, si us feu el càrrec de parlar sempre en català i, en un moment de debilitat, us assalta el dubte –“S'ho prendrà malament?”; “Pobre, si és que es veu que li costa tant!”; “I si es pensa que parlo en català per provocar?”, o qualsevol cosa semblant–, penseu en aquestes deu raons i preneu força per a continuar, que no feu mal a ningú.
Si tots tinguéssim ben assumides aquestes raons i altres que se'n deriven i actuéssim en conseqüència, ens estalviaríem una de les amenaces més greus amb què s'enfronta el futur de la nostra llengua. Ni més ni menys.
1) El català és la llengua pròpia d'aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l'entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciar-hi davant d'algú que no el parla.
2) De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en castellà, n'hi ha força en què acaben parlant tots dos en català, i ben poques –potser cap ni una– en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l'altre no l'entén. I quan passa això, no vol dir necessàriament que li hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc i triant les paraules amb compte.
3) No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l'italià, ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l'esforç d'entendre'l després d'un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió.
Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells que d'una manera o d'una altra ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment –ves per on!– és la seva.
4) Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar el català; i com més persones ens mantinguem en l'ús de la nostra llengua davant d'algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert, com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà?
5) Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu-vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l'eslovac o el maltès? No?
Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne? Doncs, és això.
6) Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua –que ja serà molt–, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la; bé haurà de tenir algú que li faci de model; bé haurà de tenir referents que li permetin de copsar els seus avenços i les seves dificultats. Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d'origen, dificultem molt l'aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?
7) És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d'altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament –que ja m'ho han dit en alguna ocasió– que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès, i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé. I que revisi la seva noció de llengua nacional.
8) I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l'han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dir-los: “No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües”. I més: “... i encara que en fossis capaç, jo no t'hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t'has de sentir tota la vida”. Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d'haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú!
9) Cada vegada que fem servir el castellà perdem una ocasió de fer servir el català i, per tant, d'augmentar-ne l'ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s'entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.
10) Per als catalans, la llengua ha estat sempre l'eix vertebrador del país, la punta de l'iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara. Ja veurem què passarà d'ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació.
Només unes consideracions finals més: ja podeu suposar que, personalment, aplico la lògica que acabo de descriure d'una manera sistemàtica; però, si mai se m'acosta algú que comprovo de manera fefaent que és incapaç d'entendre'm en català, procuro comunicar-m'hi per tots els mitjans al meu abast, perquè, lògicament, el que ha de prevaler és la comunicació; i jo mateix parlo a aquest hipotètic individu com puc: per signes o en la seva llengua si la conec, que no serà necessàriament la castellana, sobretot si ens és aliena, a tots dos.
Però si opto per mantenir-me en català, que és el que faig sistemàticament encara que la comunicació esdevingui molt més difícil, miraré, sobretot, de no perdre mai la cordialitat. Perquè tot el que he exposat fins ara no hi està renyit en absolut. I li explicaré la meva opció, perquè segurament no entendrà per què la prenc. I és important que ho entengui i que sàpiga que no estic contra ell perquè no li parlo espanyol, sinó que només intento ser coherent. I, a continuació, el convidaré a aprendre català. I, si cal, sols si no hi ha més remei, també li parlaré en castellà; però alhora, sempre cordialment, li faré notar que m'hi sento profundament incòmode i que el seu comportament lingüístic és anòmal perquè, efectivament, constitueix una anomalia ser incompetent en la llengua del país on es viu.
I ho faré perquè mai més hagi de sentir-me incòmode davant d'ell; i perquè no s'hi hagi de sentir ell fent-m'hi sentir a mi; i per respecte a ell; i per respecte a la gent del meu país i a la gent que, procedent de fora, viu al meu país, que és el nostre –el de tots–, i que ha après català; i, en definitiva, per les deu raons que he exposat més amunt i que en podrien haver estat vint, trenta o moltes més.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)